dissabte, d’octubre 15, 2005
Urani i neocolonialisme: el cas del Níger
L'urani i els immigrants il·legals (del neocolonialisme) al Dorado africà: el cas de França al Níger
Per Jozé Bape (2005)
Per Jozé Bape (2005)
-publicat a Oozebap-
La immigració il·legal preocupa molt més que la il·legalitat sedentària. I, el que es veu, molt més que tot allò que no es vol veure. Així les coses, "la immigració es col·loca al primer lloc entre les preocupacions ciutadanes" (enquesta del Instituto Opina, El País, 09/10/2005). Les imatges de gana i desesperació salten també a les portades dels diaris i els telenotícies. En aquest sensacionalisme, els sense veu la recuperen durant uns segons d'exclusiva, els diaris emmarquen els testimonis directes i els seus "recorreguts extraordinaris" abans d'arribar a les fronteres dels enclavaments espanyols. Però res s'explica dels veritables immigrant il·legals, del viatge dels encorbatats executius, polítics i militars cap a riqueses controlades i explotades, encara avui, amb els mateixos sistemes perversos de l'època colonial.
Els tres punts del dia
1. La immigració il·legal es defineix per les incursions il·legals. I, una vegada dins, per les seves activitats il·legals. Cap persona és il.legal? Malauradament crec que sí hi ha il·legals.
2. La immigració il·legal s'ajuda de màfies organitzades que busquen enriquir-se de manera ràpida i fàcil, desestabilitzant tots els processos ètics que, inevitablement, agafen velocitats més lentes (però legals) per a sostenir-se. Tots som iguals? Em temo que no.
3. La immigració il·legal, malgrat les repeticions i els malentesos, està en una altra part. Justament en l'"altra" part: el cantó invers.
Exemples dels punts 1, 2 i 3 en el cas concret de Níger
Djibo Bakari liderava a mitjan anys 50 les esperances de canvi i revolució social que es vivien amb igual d'intensitat al Níger que en altres països africans a punt d'independitzar-se. El Níger era llavors una colònia de França. Bakari i el moviment Sawaba havien aconseguit guanyar les eleccions municipals de 1957 gràcies a la forta mobilització popular mitjançant les estructures que, en l'àmbit rural, s'articulaven sota formes d'organització tradicional com la Sama yu (associació de joves), Suna'u (corporació d'oficis) i associacions de dones, i que a la ciutat es convertien en sindicats (1). També començava a teixir relacions més enllà de les fronteres, com per exemple amb el carismàtic president de Ghana Kwame Nkrumah.
El 1960 el Níger accedeix a la independència amb Hamani Diori com a president. La nova realitat històrica mundial forçava a França a descolonitzar el continent, així que De Gaulle havia planejat continuar controlant els territoris que oficialment abandonava. Per això necessitava comprar els líders polítics que començaven a governar els nous estats. Una d'aquestes figures claus per mantenir el poder francès a l'Àfrica fou el president de la Costa d'Ivori Houphouët-Boigny, que es convertiria en un dels dictadors més rics del món. Aquest presidia el RDA (Rassemblement démocratique africain), del que el president del Níger, Hamani Diori, en formava part. Com el mateix Djibo Bakari declarà: "s'havia d'estar boig per pensar que França deixaria escapar a un país que compartia 1500 km de frontera amb la rebel Algèria (2)". El moviment Sawaba va ser reprimit amb força fins a prohibir-lo i Bakari es va exiliar. Tot i així, durant aquells anys els moviments de resistència van continuar, ajudats per Ghana i Algèria, amb un constant degoteig de morts (especialment el 1964) i l'inevitable desgast de la societat civil, que veia com la hipotètica independència i els beneficis de la descolonització estaven cada vegada més lluny.
A principis dels anys 70 es descobreix un important jaciment d'urani a Arlit, explotat a partir de 1974 i que col·loca al Níger tercer en el rànquing de reserves mundials. Hamani Diori manifesta la seva voluntat d'emancipar-se de la tutela francesa. El 15 d'abril de 1974 Diori serà tret del poder pel general Seyni Kountché, un militar retirat de l'exèrcit francès (amb el que lluità a les guerres colonials d'Indoxina i Algèria). Kountché suspèn totes les institucions, dissol l'Assemblea Nacional i instaura el Consell militar suprem, on ell mateix serà cap d'estat, ministre de defensa i de l'interior (3). Les estadístiques mostren com, des del moment que Kountché es fa amb el país, comencen les exportacions d'urani cap a França (únic país beneficiari), i que augmentaran cada vegada més amb els anys. Amb el mineral que explota a Arlit, el grup francès AREVA-COGEMA ha pogut desenvolupar la producció d'electricitat d'origen nuclear (77% de la producció d'electricitat a França contra el 17% de producció de mitjana al món). De tenir tan sols un 4% de reserves en el seu territori, França passà a ser el quart productor mundial d'urani.
Mentrestant, de 1974 a 1987, l'estratègia constant de Kountché serà la corrupció, el desviament de les ajudes al desenvolupament (amb la complicitat del govern francès) i també l¡eliminació progressiva dels seus adversaris potencials. Durant la dècada dels 80, els moviments socials, especialment els sindicats obrers i els estudiants i professors, pateixen la repressió directa del exèrcit en cadascuna de les nombroses manifestacions y accions que es duen a terme. La mort d'estudiants durant la visita de Mitterrand el 1982, i la intenció del govern socialista francès de perpetuar la il·legalitat i el suport a les dictadures africanes per a obtenir alts beneficis econòmics i geopolítics, van enterrar qualsevol optimisme de la població. Encara ara, amb el neogaullisme governant França, la tònica general a les societats de les excolònies franceses, amb els immigrants neoliberals exercint il·legalment en el continent, les opinions no són per res favorables. Com recordava aquest estiu el cantant de la Costa d'Ivori Tiken Jah Fakoli, el ciutadà francès ha d'adonar-se que, deixant fer a les empreses i al govern francès, ell també es troba terriblement perjudicat i de forma inevitable patirà les conseqüències.
El setmanari satíric africà Le Gri-Gri denuncia els fets. A la il.lustració, davant d'un home sorprès per la lluminositat de la dona, aquesta li respon: "Són les radiacions de la COGEMA".
_______________________________
L'any 1991 la forta pressió social aconsegueix que es celebrin eleccions democràtiques, entrant en uns anys d'esperança i il·lusió política. Un altre cop d'estat (el 1996) que donarà pas de nou a eleccions, fa que l'estabilitat política estigui condicionada per les necessitats econòmiques i geopolítiques de les potències il·legals del primer món. Si durant els primers trenta anys França era gairebé l'única potència que mantenia la relació neocolonial amb el Níger, la caiguda del mur de Berlín i la globalització econòmica neoliberal dels 90 provoca l'entrada de més immigrants il·legals en el ric "el dorado" francòfon. El 2001, els altres accionaris de Cominak, una de les dues companyies filials d'AREVA-COGEMA que exploten les mines d'urani, són la espanyola ENUSA i la japonesa OURD. L'estudi de l'impacte que tenen aquestes extraccions sobre les poblacions i el medi ambient, realitzat l'abril del 2005 per la CRIIRAD (Comission de Recherche et d'Information Indépendantes sur la Radioactivité), i malgrat els obstacles d'AREVA-COGEMA per a que no sortís a la llum, és un exemple més de com actua la veritable immigració il.legal ajudada per les màfies sense escrúpols: espoliació de les materies primeres sense que la població se'n beneficiï, equips de seguretat inexistents durant dècades, i encara ara del tot insuficients (tot i que curiosament els informes dels metges de l'empresa afirmen que en tots aquests anys no s'han produït malalties laborals), contaminació de l'aigua, empitjorament de la salut de les poblacions properes a les mines... L'estudi complert es pot llegir ací
Mentre, milers de persones al Níger es manifestaven convocats per sindicats i associacions a favor d'una ajuda real als més desfavorits: les agències de l'ONU i el govern del Níger decidiren que l'ajuda als més pobres no tenia per què ser gratuïta, sinó venuda a crèdit o a canvi d'hores de treball. Les imatges de les mobilitzacions massives contra aquestes i altres decisions per afrontar la crisis político-humanitària, que dicten els consells de l'ONU i el govern del Níger, no es difondran. Com escriu Jean Nanga a finals d'aquell mes de juny: "Aquest règim es caracteritza per la repressió als estudiants que s'oposen a la mercantilització de la universitat, als organitzadors del Fòrum Social del Níger , als sindicalistes en vaga contra el nou pla de jubilacions dels funcionaris, als principals dirigents de la Coordination Démocratique de la Société Civile du Niger (CDSCN), que han organitzat la gran mobilització popular (entre març i abril del 2005), amb una manifestació de 100.000 persones a Niamey en contra de la pujada del TVA (IVA) i del encariment de la vida... En aquest període de mobilització contra la globalització neoliberal, les lluites d'aquest poble, realitzades de manera gairebé permanent, es troben lluny dels mitjans de comunicació que edifiquen l'opinió internacional, i pateixen un dèficit flagrant de solidaritat per part del moviment altermundialista (4)."
________________________________
(1). Claude Raynaut y Souleymane Abba: "Trente ans d'indépendance: Repères et tendances" a Politique Africaine nº 38: Le Niger : Chroniques d'un Etat (París, 06/1990)
(2). "Du parti progressiste nigérien au Sawaba", entrevista amb Djibo Bakary a
Politique Africaine nº 38 (www.politique-africaine.com/numeros/pdf/038097.pdf)
(3). Odile Tobner: "Un peu d'histoire" (Billets d'Afrique nº 139, 09/2005)
(4). Jean Nanga: "Famine et Marchandisation de la Charité au Niger" (SolidaritéS, 28/06/2005)
La immigració il·legal preocupa molt més que la il·legalitat sedentària. I, el que es veu, molt més que tot allò que no es vol veure. Així les coses, "la immigració es col·loca al primer lloc entre les preocupacions ciutadanes" (enquesta del Instituto Opina, El País, 09/10/2005). Les imatges de gana i desesperació salten també a les portades dels diaris i els telenotícies. En aquest sensacionalisme, els sense veu la recuperen durant uns segons d'exclusiva, els diaris emmarquen els testimonis directes i els seus "recorreguts extraordinaris" abans d'arribar a les fronteres dels enclavaments espanyols. Però res s'explica dels veritables immigrant il·legals, del viatge dels encorbatats executius, polítics i militars cap a riqueses controlades i explotades, encara avui, amb els mateixos sistemes perversos de l'època colonial.
Els tres punts del dia
1. La immigració il·legal es defineix per les incursions il·legals. I, una vegada dins, per les seves activitats il·legals. Cap persona és il.legal? Malauradament crec que sí hi ha il·legals.
2. La immigració il·legal s'ajuda de màfies organitzades que busquen enriquir-se de manera ràpida i fàcil, desestabilitzant tots els processos ètics que, inevitablement, agafen velocitats més lentes (però legals) per a sostenir-se. Tots som iguals? Em temo que no.
3. La immigració il·legal, malgrat les repeticions i els malentesos, està en una altra part. Justament en l'"altra" part: el cantó invers.
Exemples dels punts 1, 2 i 3 en el cas concret de Níger
Djibo Bakari liderava a mitjan anys 50 les esperances de canvi i revolució social que es vivien amb igual d'intensitat al Níger que en altres països africans a punt d'independitzar-se. El Níger era llavors una colònia de França. Bakari i el moviment Sawaba havien aconseguit guanyar les eleccions municipals de 1957 gràcies a la forta mobilització popular mitjançant les estructures que, en l'àmbit rural, s'articulaven sota formes d'organització tradicional com la Sama yu (associació de joves), Suna'u (corporació d'oficis) i associacions de dones, i que a la ciutat es convertien en sindicats (1). També començava a teixir relacions més enllà de les fronteres, com per exemple amb el carismàtic president de Ghana Kwame Nkrumah.
El 1960 el Níger accedeix a la independència amb Hamani Diori com a president. La nova realitat històrica mundial forçava a França a descolonitzar el continent, així que De Gaulle havia planejat continuar controlant els territoris que oficialment abandonava. Per això necessitava comprar els líders polítics que començaven a governar els nous estats. Una d'aquestes figures claus per mantenir el poder francès a l'Àfrica fou el president de la Costa d'Ivori Houphouët-Boigny, que es convertiria en un dels dictadors més rics del món. Aquest presidia el RDA (Rassemblement démocratique africain), del que el president del Níger, Hamani Diori, en formava part. Com el mateix Djibo Bakari declarà: "s'havia d'estar boig per pensar que França deixaria escapar a un país que compartia 1500 km de frontera amb la rebel Algèria (2)". El moviment Sawaba va ser reprimit amb força fins a prohibir-lo i Bakari es va exiliar. Tot i així, durant aquells anys els moviments de resistència van continuar, ajudats per Ghana i Algèria, amb un constant degoteig de morts (especialment el 1964) i l'inevitable desgast de la societat civil, que veia com la hipotètica independència i els beneficis de la descolonització estaven cada vegada més lluny.
A principis dels anys 70 es descobreix un important jaciment d'urani a Arlit, explotat a partir de 1974 i que col·loca al Níger tercer en el rànquing de reserves mundials. Hamani Diori manifesta la seva voluntat d'emancipar-se de la tutela francesa. El 15 d'abril de 1974 Diori serà tret del poder pel general Seyni Kountché, un militar retirat de l'exèrcit francès (amb el que lluità a les guerres colonials d'Indoxina i Algèria). Kountché suspèn totes les institucions, dissol l'Assemblea Nacional i instaura el Consell militar suprem, on ell mateix serà cap d'estat, ministre de defensa i de l'interior (3). Les estadístiques mostren com, des del moment que Kountché es fa amb el país, comencen les exportacions d'urani cap a França (únic país beneficiari), i que augmentaran cada vegada més amb els anys. Amb el mineral que explota a Arlit, el grup francès AREVA-COGEMA ha pogut desenvolupar la producció d'electricitat d'origen nuclear (77% de la producció d'electricitat a França contra el 17% de producció de mitjana al món). De tenir tan sols un 4% de reserves en el seu territori, França passà a ser el quart productor mundial d'urani.
Mentrestant, de 1974 a 1987, l'estratègia constant de Kountché serà la corrupció, el desviament de les ajudes al desenvolupament (amb la complicitat del govern francès) i també l¡eliminació progressiva dels seus adversaris potencials. Durant la dècada dels 80, els moviments socials, especialment els sindicats obrers i els estudiants i professors, pateixen la repressió directa del exèrcit en cadascuna de les nombroses manifestacions y accions que es duen a terme. La mort d'estudiants durant la visita de Mitterrand el 1982, i la intenció del govern socialista francès de perpetuar la il·legalitat i el suport a les dictadures africanes per a obtenir alts beneficis econòmics i geopolítics, van enterrar qualsevol optimisme de la població. Encara ara, amb el neogaullisme governant França, la tònica general a les societats de les excolònies franceses, amb els immigrants neoliberals exercint il·legalment en el continent, les opinions no són per res favorables. Com recordava aquest estiu el cantant de la Costa d'Ivori Tiken Jah Fakoli, el ciutadà francès ha d'adonar-se que, deixant fer a les empreses i al govern francès, ell també es troba terriblement perjudicat i de forma inevitable patirà les conseqüències.
El setmanari satíric africà Le Gri-Gri denuncia els fets. A la il.lustració, davant d'un home sorprès per la lluminositat de la dona, aquesta li respon: "Són les radiacions de la COGEMA".
_______________________________
L'any 1991 la forta pressió social aconsegueix que es celebrin eleccions democràtiques, entrant en uns anys d'esperança i il·lusió política. Un altre cop d'estat (el 1996) que donarà pas de nou a eleccions, fa que l'estabilitat política estigui condicionada per les necessitats econòmiques i geopolítiques de les potències il·legals del primer món. Si durant els primers trenta anys França era gairebé l'única potència que mantenia la relació neocolonial amb el Níger, la caiguda del mur de Berlín i la globalització econòmica neoliberal dels 90 provoca l'entrada de més immigrants il·legals en el ric "el dorado" francòfon. El 2001, els altres accionaris de Cominak, una de les dues companyies filials d'AREVA-COGEMA que exploten les mines d'urani, són la espanyola ENUSA i la japonesa OURD. L'estudi de l'impacte que tenen aquestes extraccions sobre les poblacions i el medi ambient, realitzat l'abril del 2005 per la CRIIRAD (Comission de Recherche et d'Information Indépendantes sur la Radioactivité), i malgrat els obstacles d'AREVA-COGEMA per a que no sortís a la llum, és un exemple més de com actua la veritable immigració il.legal ajudada per les màfies sense escrúpols: espoliació de les materies primeres sense que la població se'n beneficiï, equips de seguretat inexistents durant dècades, i encara ara del tot insuficients (tot i que curiosament els informes dels metges de l'empresa afirmen que en tots aquests anys no s'han produït malalties laborals), contaminació de l'aigua, empitjorament de la salut de les poblacions properes a les mines... L'estudi complert es pot llegir ací
Mentre, milers de persones al Níger es manifestaven convocats per sindicats i associacions a favor d'una ajuda real als més desfavorits: les agències de l'ONU i el govern del Níger decidiren que l'ajuda als més pobres no tenia per què ser gratuïta, sinó venuda a crèdit o a canvi d'hores de treball. Les imatges de les mobilitzacions massives contra aquestes i altres decisions per afrontar la crisis político-humanitària, que dicten els consells de l'ONU i el govern del Níger, no es difondran. Com escriu Jean Nanga a finals d'aquell mes de juny: "Aquest règim es caracteritza per la repressió als estudiants que s'oposen a la mercantilització de la universitat, als organitzadors del Fòrum Social del Níger , als sindicalistes en vaga contra el nou pla de jubilacions dels funcionaris, als principals dirigents de la Coordination Démocratique de la Société Civile du Niger (CDSCN), que han organitzat la gran mobilització popular (entre març i abril del 2005), amb una manifestació de 100.000 persones a Niamey en contra de la pujada del TVA (IVA) i del encariment de la vida... En aquest període de mobilització contra la globalització neoliberal, les lluites d'aquest poble, realitzades de manera gairebé permanent, es troben lluny dels mitjans de comunicació que edifiquen l'opinió internacional, i pateixen un dèficit flagrant de solidaritat per part del moviment altermundialista (4)."
________________________________
(1). Claude Raynaut y Souleymane Abba: "Trente ans d'indépendance: Repères et tendances" a Politique Africaine nº 38: Le Niger : Chroniques d'un Etat (París, 06/1990)
(2). "Du parti progressiste nigérien au Sawaba", entrevista amb Djibo Bakary a
Politique Africaine nº 38 (www.politique-africaine.com/numeros/pdf/038097.pdf)
(3). Odile Tobner: "Un peu d'histoire" (Billets d'Afrique nº 139, 09/2005)
(4). Jean Nanga: "Famine et Marchandisation de la Charité au Niger" (SolidaritéS, 28/06/2005)
