diumenge, d’octubre 16, 2005
Potser al final ens allargaran la cadena
"Continuem treballant a la finca de l'amo, amb la cadena al coll, les terres que un dia van ser nostres -les més fèrtils, productives i més ben cultivades- i que, els que ara manen al mas, per la força de les armes un dia ens van prendre"
CARLES BONAVENTURA i CABANES.
(membre del col·lectiu Mata de Jonc - Països Catalans)
Després dels primers moments d'eufòria estatutària sobredimensionada dels polítics catalans, els espanyols ja s'han encarregat de posar aigua al vi. Recapitulem. El Parlament va aprovar el 30 de setembre un text que, comptat i debatut, va tenir com a objectiu no tant satisfer els interessos de la població catalana, com passaria en un país normal -amb estat propi-, sinó no traspassar els límits imposats per una constitució que no és la del propi poble sinó la d'un estat que ja la va fer, en el seu dia, per impedir que Catalunya -els Països Catalans- poguessin arribar mai a ser una nació normal, és a dir sobirana. Mala peça al teler... i encara més si tenim en compte que a aquest joc s'hi ha prestat un partit que es va presentar a les eleccions enarborant la bandera de la independència. Com a mínim ara ha quedat clar que ERC ha certificat la liquidació de l'independentisme parlamentari i, amb uns anys de retard, s'ha sumat al pacte constitucional i estatutari de la transició. Que algú agafi el relleu sisplau.
No vull ser jo, però, qui negui que aquest nou estatut podria ser, malgrat tot, un avenç per al poble de Catalunya: migrat, diminut, poruc, escarransit... però ho podria ser, almenys tenint en compte d'on venim. De tota manera, és ben frustrant, tot i el que digui el PP i part del PSOE, que malgrat l'intent de pas de puça o de pardal que fem ja parlen de «ruptura d'Espanya» -tant de bo fos així-, veure com la majoria de la classe política catalana ens intenta vendre com una gran victòria un estatut que certifica, de fet, la continuïtat de la nostra relació de subordinació envers Espanya. ¿Es pot considerar una victòria nacional que, a hores d'ara, en ple segle XXI, en l'era de la globalització, de l'Europa unida... encara pidolem a un Estat que fa segles que intenta fer-nos desaparèixer del mapa que accepti les nostres peticions sense retallar-les gaire? Perquè aquesta és una altra... un polític català amb un mínim de dignitat pot restar impassible contemplant com una proposta aprovada pel 90% dels grups del Parlament és després escapçada, rebaixada i esquarterada per llei per uns senyors que no formen part de la nació catalana? Té res de democràtic això o correspon més aviat a una situació política d'arrel colonial?
La nostra classe política ha aprovat un estatut que es queda a mig camí de gairebé tot: diu -per ara- que Catalunya és una nació, però només en el preàmbul -que no té validesa jurídica- cita el dret a la lliure determinació, a més pràcticament es renuncia al concepte de Països Catalans; vol equiparar els drets i deures de la llengua catalana amb la castellana, però consagra un bilingüisme suïcida per al país; millora el sistema de finançament però no posa fi ni al dèficit fiscal ni a la solidaritat forçada amb Espanya, i podríem continuar. No obstant aquests i altres dèficits, els líders del país es vantan ara del que han assolit i ho fan davant una població que veu amb sana enveja com diferents països del continent europeu amb menys potencial polític, cultural, econòmic i demogràfic que el nostre com Malta, Eslovàquia, Eslovènia, Lituània... no tenen cap problema per ser reconeguts i respectats arreu. On som nosaltres -mil anys d'història, diuen-? No necessitem un estatut, sinó un estat propi.
Per ara, continuem treballant a la finca de l'amo, amb la cadena al coll, les terres que un dia van ser nostres -les més fèrtils, productives i més ben cultivades- i que, els que ara manen al mas, per la força de les armes un dia ens van prendre. Ara sembla que aconseguirem que el senyor ens allargui uns centímetres -la llargària dependrà de l'humor que tinguin ell i la seva família el dia que hagin de prendre la decisió- la cadena que ens permetrà acostar-nos una mica més a la tanca barrada amb barrots ben gruixuts -constitucionals, per descomptat- per poder veure de més a prop com circulen pel carrer els ciutadans lliures i com van a dinar o sopar amb els seus propis diners als restaurants que ells lliurement trien. Mentrestant, amb la nostra docilitat, lleialtat i obediència potser aconseguirem que l'amo de la finca ens doni una mica més de ranxo, mentre que, amb els productes que nosaltres elaborem amb el nostre esforç i que ell regularment ens pren, permetrem que els seus fills es donin bona vida sense fotre brot. Encara sort que la família de l'amo és demòcrata de tota la vida...
[publicat a El Punt, 15/10/05]
