Mataró Viu

Tony Blair actua en la mateixa lliga dels grans delinqüents polítics que el seu amic George Bush. És, sens dubte, menys brut i millor actor que el capo di capi, però els interessos que representa són idèntics. Aquests interessos es poden resumir en dues paraules: Oil and Empire, petroli i imperi. Blair és tan proper a l’elit corporativa de British Petroleum (BP) and Royal Dutch Shell, dues de les quatre empreses energètiques més poderoses del món, i de la BAE Systems, la quarta corporació transnacional armamentista més gran del món, com ho és Bush amb el complex militar-industrial d’Estats Units. Per això, a Anglaterra l’anomenen BP-Tony.

El seu cínic pensament ha estat expressat amb claredat pel seu gurú de política exterior, Robert Cooper, a l’abril de 2002, en el seu famós assaig: “Why we still need empires”, és a dir, “ Perquè seguim necessitant imperis”.

El món està dividit entre Estats premoderns com Somàlia, Estats postmoderns com la Unió Europea i Estats Units i Estats moderns com Xina. Els Estats premoderns i moderns són “amenaces per a la nostra seguretat”. Per a controlar aquestes amenaces el món postmodern ha d'actuar amb “dobles estàndards”. Entre nosaltres diu Cooper-Blair, “vam operar sobre la base de lleis i seguretat cooperativa oberta”. Però quan vam tractar amb els Estats arcaics “fora del continent postmodern europeu, llavors hem hagut de retornar als mètodes més brutals de temps passats: la força, l'atac preventiu, els enganys, tot el que és necessari enfront d’aquells que viuen encara en el món dels Estats egoistes del segle XIX. Entre nosaltres actuem conforme a la llei. Però quan operem a la selva, hem d’utilitzar també les lleis de la selva”.

La Unió Europea és “un imperi cooperatiu” (cooperative empire) que necessita un “nou tipus d'imperialisme”, un que és compatible amb drets humans i valors cosmopolites i un “imperialisme defensiu” que tractarà a aquells que no entenen com ho va fer el Imperium Romanum: “Com feia Roma, se’ls donaria algunes lleis, algunes monedes i algunes carreteres.“ Aquí està l’essència del ALCA, del cop militar contra Hugo Chávez, de la guerra a l’Iraq i Afganistan i de la militarització d’Amèrica Llatina pel pentàgon.

Aquest discurs és ja el discurs general de l’elit europea, compartit per Chirac, Schroeder, Belusconi i altres protagonistes imperials. En la dicció de la Ministra de Defensa francesa Michèle Alliot-Marie, juntament amb Blair i la Ministra de Defensa noruega Kristin Krohn Devold, una de les figures més nefastes del establishment armamentista i militarista de la UE: “Si Europa vol difondre els seus valors d’humanisme i democràcia en el món, hem d'actuar… i si és necessari amb les armes”.

Derrotar a aquest nou monstre de la política internacional, l’imperialisme de la Unió Europea, no és possible plantant bombes en les seves capitals que per raons de logística i intel·ligència militar es dirigeixen contra “objectius tous”, és a dir, civils. Aquests actes terroristes els donen la possibilitat als grans terroristes del sistema mundial, com Blair i Bush, de presentar-se com defensors dels drets humans, de la democràcia i de les majories, impedint la comprensió de les masses, que ells no són la solució, sinó l’essència del problema del terrorisme en el món.

Els propagandistes d’Occident han presentat el conflicte entre la burgesia atlàntica i les forces islàmiques involucrades com a un xoc d’integrismes religiosos (fonamentalismes) i valors. Creure això és tan infantil com creure que la invasió europea d’Amèrica en 1492 va ser per evangelitzar als pagans, o que la Guerra dels 30 anys a Europa (1618-48) va ser una guerra de religions entre el catolicisme i el protestantisme i no una matança perllongada entre elits nacionals per l’hegemonia política al centre d’Europa. La qüestió religiosa no va ser més que la vestidura dels interessos en lluita.

Les bombes de Londres són part d’una guerra colonial pel control de nacions petrolíferes que han perdut la protecció militar de la Unió Soviètica. En aquesta conflagració, ambdós protagonistes són motivats per projectes totalitaris. L’integrisme cristià de Bush, secundat per Blair, pretén amalgamar les tecnocràcies del gran capital global amb les superestructures de les teocràcies medievals. Es tracta de la nova forma feixista de dominació de la burgesia en el naixent segle XXI.

L’integrisme islàmic, al seu torn, pretén instal·lar les teocràcies del passat, però sobre la base d’una economia no-competitiva, basada en la petita propietat. La utopia totalitària del gran capital i la utopia totalitària de la petita burgesia i de les castes són diferents en tant que la primera és ofensiva i imperialista, mentre que la segona és defensiva i nacionalista. Però ambdós tenen un element comú: són incompatibles amb l’autodeterminació dels pobles i tendeixen a destruir l’única contribució política transcendental que la burgesia europea ha aportat a la humanitat: la separació d’Església i Estat i l’Estat de dret de la democràcia formal. Ambdós són vehicles de regressió per a la humanitat.

El debat sobre les formes útils de lluita en les metròpolis en fases de terror imperialista mundial, es va portar a terme amb intensitat durant la guerra de Vietnam. En aquest context, els sectors més militants dels moviments de solidaritat van globalitzar la concepció de la guerra irregular, definint a les metròpolis com reraguardes dels camps de batalla de Vietnam. Com en la guerra irregular la relació entre fronts de batalla i reraguarda és fluïda, semblava legítim realitzar accions militars en Estats Units, Alemanya i altres centres del Primer Món.

Malgrat tot, perdre de vista les diferències qualitatives entre els teatres de guerra en els països ocupats i en les reraguardes civils del Primer Món, es va revelar com a un greu error que va conduir a la immolació dels grups actors sense que haguessin assolit els seus objectius polítics. Era una estratègia equivocada.

Les experiències de l’IRA a Gran Bretanya i d’ETA a Espanya apunten en la mateixa direcció. I per si quedés cap dubte encara, caldria aprendre de Vietnam i Cuba. Malgrat tenir la logística per realitzar operacions paramilitars als Estats Units, ni en els pitjors temps de l’agressió feixista nord-americana els revolucionaris vietnamites o cubans van caure en l’error de colpejar militarment a la reraguarda civil de l’imperialisme. Sabien, tal com ho havia argumentat a fons el genial estrateg Carl von Clausewitz, que tota guerra és, primer de tot, una guerra política. I que en la guerra política el factor decisiu és la moral i la consciència de les masses.

Aquesta és una lliçó que els autors de les bombes no han entès. I mentre no l’entenguin no poden guanyar la guerra contra la burgesia atlàntica.