dimarts, de maig 24, 2005
EL NOU PAISATGE LINGÜÍSTIC CATALÀ
• Catalunya pot revitalitzar la seva llengua si es fa solidària amb els més de 200 idiomes que acull
M. Carme Junyent- Professora del Departament de Lingüística General de la UB
En els darres 20 anys, el paisatge lingüístic de Catalunya s'ha transformat espectacularment. Venim d'una situació en què el català maldava per recuperar-se en el seu àmbit històric, i el castellà era reconegut de facto com a llengua per defecte, quan, de cop i volta, ens trobem en un país on els seus habitants són parlants de més de 200 llengües, i on la dinàmica del bilingüisme s'ha dissolt en una multiplicitat d'alternatives. Si fins fa poc podíem suposar que tots érem més o menys competents en castellà, ara pot ser que 8 de cada 100 catalans no puguin comunicar- se en aquesta llengua.
La nova configuració sociolingüística del país obre un ventall de possibilitats que no podem deslligar del delicadíssim moment en què es troba el català. Malgrat els debats cíclics que es produeixen sobre el futur de la nostra llengua, on sembla que tot es redueixi a l'enfrontament de pessimistes i optimistes, ningú no pot negar que el català mostra símptomes d'una llengua en la fase primària del procés d'extinció. És a dir, no ens trobem en fase irreversible, però ens estem acostant perillosament al 30% de transmissió intergeneracional de la llengua, que la Unesco posa com a llindar per considerar que una llengua està "amenaçada" i que en faria molt difícil la possibilitat d'ús espontani.
A banda d'aquest possible descens, que ara és en mans de la generació nascuda entre la segona meitat dels 70 i els primers 80, un altre símptoma indiscutible d'aquest procés és l'ús del català entre els joves de secundària, autèntic forat negre de la normalitzaciólingüística, on es perden gran part dels esforços –i èxits- de l'ensenyament primari.
L'eix del debat se situa ara, doncs, en la manera com es gestionarà aquesta diversitat lingüística, i molt especialment en quin és el missatge que transmetem a través d'aquesta gestió. Si la nostra societat és conscient que les llengües mostren visions complementàries de la realitat i que, per tant, totes aporten coneixements útils per a tota la humanitat, hem d'esperar que serà capaç d'incorporar-les alnostre patrimoni. Si, en canvi, estem disposats a retrocedir en el procés d'humanització i acostar cada vegada més la capacitat humana del llenguatge a un simple sistema de comunicació animal, aleshores tot està a punt perquè reproduïm el missatge colonial segons el qual només les llengües de la metròpolis són llengües, i la resta, vulgars dialectes que no serveixen per a res.
Els parlants de llengües subordinades, alliçonats durant segles amb aquest missatge colonial, quan ens adrecem a un desconegut acostumem a optar per la llengua dominant, aquella que no ens connotarà com amembres d'un grup estigmatitzat. Paradoxalment, moltes persones que tenen el castellà com a primera llengua veuen ara com la seva varietat també està estigmatitzada perquè no s'adiu al cànon... ¿del Baix Llobregat?
En qualsevol cas, el fet és que, avui, tres o quatre catalans de cada 100 són parlants de llengües molt maltractades en els seus llocs d'origen, llengües que oculten perquè els marquen i marginen. És a dir, que per a molts dels nostres conciutadans, el vincle més tangible amb els seus avantpassats -la llengua— és objecte d'escarni. Aquestes persones, en arribar al nostre país, s'emmirallen ràpidament en la nostra situació i estableixen una relació simètrica entre la seva llengua i el català. A partir d'aquí, tot depèn del nostre comportament perquè ells, o bé vegin reforçat el missatge destructiu que han rebut sempre -"hi ha llengües que no serveixen per a res"-, o bé rebin un missatge alliberador en el sentit que hi ha un espai per a totes les llengües i que totes són iguals.
El nostre país té ara, doncs, l'oportunitat de revitalitzar l'ús del català en tant que pot ser vehicle de transmissió d'un missatge solidari i alliberador, i per això mateix generar reciprocitat.Però abans que res cal conèixer a fons el nostre patrimoni, reconèixer les aportacions de tots els catalans i no reproduir el discurs dominant que fins ara ha estat fonamentat en les llengües oficials dels estats i que ha ignorat sistemàticament que els estatsmonolingües al món són una raresa.
[El Periódico 22/5/2005]
M. Carme Junyent- Professora del Departament de Lingüística General de la UB
En els darres 20 anys, el paisatge lingüístic de Catalunya s'ha transformat espectacularment. Venim d'una situació en què el català maldava per recuperar-se en el seu àmbit històric, i el castellà era reconegut de facto com a llengua per defecte, quan, de cop i volta, ens trobem en un país on els seus habitants són parlants de més de 200 llengües, i on la dinàmica del bilingüisme s'ha dissolt en una multiplicitat d'alternatives. Si fins fa poc podíem suposar que tots érem més o menys competents en castellà, ara pot ser que 8 de cada 100 catalans no puguin comunicar- se en aquesta llengua.
La nova configuració sociolingüística del país obre un ventall de possibilitats que no podem deslligar del delicadíssim moment en què es troba el català. Malgrat els debats cíclics que es produeixen sobre el futur de la nostra llengua, on sembla que tot es redueixi a l'enfrontament de pessimistes i optimistes, ningú no pot negar que el català mostra símptomes d'una llengua en la fase primària del procés d'extinció. És a dir, no ens trobem en fase irreversible, però ens estem acostant perillosament al 30% de transmissió intergeneracional de la llengua, que la Unesco posa com a llindar per considerar que una llengua està "amenaçada" i que en faria molt difícil la possibilitat d'ús espontani.
A banda d'aquest possible descens, que ara és en mans de la generació nascuda entre la segona meitat dels 70 i els primers 80, un altre símptoma indiscutible d'aquest procés és l'ús del català entre els joves de secundària, autèntic forat negre de la normalitzaciólingüística, on es perden gran part dels esforços –i èxits- de l'ensenyament primari.
L'eix del debat se situa ara, doncs, en la manera com es gestionarà aquesta diversitat lingüística, i molt especialment en quin és el missatge que transmetem a través d'aquesta gestió. Si la nostra societat és conscient que les llengües mostren visions complementàries de la realitat i que, per tant, totes aporten coneixements útils per a tota la humanitat, hem d'esperar que serà capaç d'incorporar-les alnostre patrimoni. Si, en canvi, estem disposats a retrocedir en el procés d'humanització i acostar cada vegada més la capacitat humana del llenguatge a un simple sistema de comunicació animal, aleshores tot està a punt perquè reproduïm el missatge colonial segons el qual només les llengües de la metròpolis són llengües, i la resta, vulgars dialectes que no serveixen per a res.
Els parlants de llengües subordinades, alliçonats durant segles amb aquest missatge colonial, quan ens adrecem a un desconegut acostumem a optar per la llengua dominant, aquella que no ens connotarà com amembres d'un grup estigmatitzat. Paradoxalment, moltes persones que tenen el castellà com a primera llengua veuen ara com la seva varietat també està estigmatitzada perquè no s'adiu al cànon... ¿del Baix Llobregat?
En qualsevol cas, el fet és que, avui, tres o quatre catalans de cada 100 són parlants de llengües molt maltractades en els seus llocs d'origen, llengües que oculten perquè els marquen i marginen. És a dir, que per a molts dels nostres conciutadans, el vincle més tangible amb els seus avantpassats -la llengua— és objecte d'escarni. Aquestes persones, en arribar al nostre país, s'emmirallen ràpidament en la nostra situació i estableixen una relació simètrica entre la seva llengua i el català. A partir d'aquí, tot depèn del nostre comportament perquè ells, o bé vegin reforçat el missatge destructiu que han rebut sempre -"hi ha llengües que no serveixen per a res"-, o bé rebin un missatge alliberador en el sentit que hi ha un espai per a totes les llengües i que totes són iguals.
El nostre país té ara, doncs, l'oportunitat de revitalitzar l'ús del català en tant que pot ser vehicle de transmissió d'un missatge solidari i alliberador, i per això mateix generar reciprocitat.Però abans que res cal conèixer a fons el nostre patrimoni, reconèixer les aportacions de tots els catalans i no reproduir el discurs dominant que fins ara ha estat fonamentat en les llengües oficials dels estats i que ha ignorat sistemàticament que els estatsmonolingües al món són una raresa.
[El Periódico 22/5/2005]
